Premsa

El debat sobre el canvi als mitjans de comunicació, sobre els nous canals d’informació a l’abast del públic, ja fa temps que durà i segurament encara en tenim per estona. Aquest debat, però, moltes vegades s’enfoca en termes de quin mitjà és més fiable, quin té més immediatesa, els filtres que es poden establir, la frescor, la qualitat dels continguts… és a dir, sembla més enfocat a veure quin dels dos mitjans és millor: el periodisme i els mitjans tradicionals (diaris, televisions, etc…) o els blogs, podcasts, etc…, les fonts directes d’informació a la xarxa. ...

A La Vanguardia parlen de “Un manifest hacker”, de McKenzie Wark, on es parla del moviment hacker, però no des del punt de vista habitual (i erroni) que donin els “mass media”, sino des d’una perspectiva social i de filosofia de base del moviment (suposo que deu estar en la línia de La ética del hacker y el espíritu de la era de la información de Pekka Himanen). Em quedo amb un parell de frases, crec que prou representatives: ...

Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta. I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas). ...

Que els mitjans d’informació s’equivoquen, o que donen a vegades informacions errònies és de tots sabut, i suposo que en segons quins casos molt difícil d’evitar. Hi ha vegades, però, en que més que ser molt difícil d’evitar l’error, hom pensa que es més desídia, poca professionalitat, ignorància o tot plegat. Avui estava mirant el Telediario, Edición Fin de Semana, i parlant de l’acord a què s’ha arribat sobre l’Estatut, connecten amb Barcelona, a l’Aliança del Poble Nou, on s’estava celebrant un acte per part del PSC. A la part inferior de la pantalla, allà on indiquen nom de la reportera i lloc on és, posen “Alianza del Pueblo Nuevo”… leñe!!!! Tot seguit, mentre la reportera dóna la notícia, desapareix el titolet uns segons i torna a reaparèixer, ara posa “Aliançe del Poble Nou”… Mon dieu!!! ...

Si fem un cop d’ull a un quiosc qualsevol, acostumem a trobar, com a mínim, una o dues revistes de fenòmens paranormals i ciències ocultes. I si ens hi fixem una mica més, veurem que els temes sempre són els mateixos: les piràmides, els ovnis, les aparicions, els fantasmes, el “chotacabras”, les portes interdimensionals, els templers, els coneixements de les antigues civilitzacions americanes, l’Atlàntida i un seguit més de casos lligats a aquests, i els temes es van repetint amb el pas del temps, ara una mica variats, ara perquè s’han fet nous descobriments, ara perquè el “chotacabras” ha deixat seca una altra ovella… ...

M’agrada National Geographic. Fa temps que la llegeixo, i m’agrada que m’ensenyi coses noves, que em transporti a llocs llunyans en el temps o la distància, o que em mostri parts de la història que no se, noves visions de la natura o del nostre planeta. Això, però, també ho puc trobar als documentals de La 2 o al Canal 33, o a revistes d’història. Què té aquesta d’especial? Potser la seva visió encara oberta, d’explorador, de veure que encara queden coses per descobrir, fronteres per explorar, coneixements per aprendre, que hi ha d’altres visions del món a més de la nostra… No sé com expressar-ho, potser és un bri d’esperança en el nostre futur, el saber que els problemes es poden superar si realment hi ha voluntat per fer-ho. Potser és també aquesta visió tant diferent de la que presenten dia a dia les noticies, els diaris. Potser és el color de la revista, els seus textos, enfront del blanc i negre i les notícies dels diaris. ...

En un correu que m’ha arribat trobo un parell de frases sobre la premsa: “The superficiality of newspaper coverage is without excuse; public characters appear as on a child’s drawing, two-dimensional and without perspective. All that is lacking is the childish charm. That is not the fault of the reporters but of their employers, who will neither invest in thorough reporting nor even sanction it, because it might disturb their own concept of the world they live in.” – A. J. Liebling, The Wayward Pressman ...

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc… No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat. ...

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia. Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura. L’autora parla d’una caracterí­stica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació. Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur. I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem? ...

Ahir elpais.es tornava a obrir els seus continguts per tothom, no només per subscripotrs. A les pàgines 38 i 39 de l’edició impresa s’explicava molt detalladament tot el que es pot fer i trobar a la web del diari, i s’indica quins són els continguts i eines que segueixen sent només de suscripció. Aquest canvi, però, només s’esmenta com una “nova etapa”. No s’argumenta res sobre la caiguda de visites que segurament va patir el lloc web després del novembre del 2002, quan l’accés als continguts es va fer í­ntegrament de pagament. ...