premsa

Aprofitant que avui sortia el número 1 del diari Público, he aprofitat per comprar-me’l i fer-li un cop d’ull. Així, si just dilluns parlava de les edicions digitals dels diaris de paper, avui m’he trobat un diari que si que dóna més rellevància a les fonts que es poden trobar a internet (o que ofereix a la seva versió en paper enllaços per ampliar la informació), i que té una web clarament diferenciada de la versió en paper (això no és nou, l’Avui, per exemple, ja ho fa amb la edició en paper via web)....

Els mitjans on-line ara tenen gairebé sempre un apartat de més informació o articles relacionats, però fins a quin punt son realment una ampliació de la informació aquests apartats? Aquests apartats acostumen a donar un marc geogràfic de la notícia (dades del paí­s o països implicats), i les últimes notícies relacionades amb aquell afer o amb l’entorn geogràfic, però això és suficient? Si, per exemple, en determinat lloc passa un fet, quina informació de més m’aporta saber la capital, la moneda, el president o la població?...

A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris....

El debat sobre el canvi als mitjans de comunicació, sobre els nous canals d’informació a l’abast del públic, ja fa temps que durà i segurament encara en tenim per estona. Aquest debat, però, moltes vegades s’enfoca en termes de quin mitjà és més fiable, quin té més immediatesa, els filtres que es poden establir, la frescor, la qualitat dels continguts… és a dir, sembla més enfocat a veure quin dels dos mitjans és millor: el periodisme i els mitjans tradicionals (diaris, televisions, etc…) o els blogs, podcasts, etc…, les fonts directes d’informació a la xarxa....

A La Vanguardia parlen de “Un manifest hacker”, de McKenzie Wark, on es parla del moviment hacker, però no des del punt de vista habitual (i erroni) que donin els “mass media”, sino des d’una perspectiva social i de filosofia de base del moviment (suposo que deu estar en la línia de La ética del hacker y el espíritu de la era de la información de Pekka Himanen). Em quedo amb un parell de frases, crec que prou representatives:...

Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta. I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas)....

Que els mitjans d’informació s’equivoquen, o que donen a vegades informacions errònies és de tots sabut, i suposo que en segons quins casos molt difícil d’evitar. Hi ha vegades, però, en que més que ser molt difícil d’evitar l’error, hom pensa que es més desídia, poca professionalitat, ignorància o tot plegat. Avui estava mirant el Telediario, Edición Fin de Semana, i parlant de l’acord a què s’ha arribat sobre l’Estatut, connecten amb Barcelona, a l’Aliança del Poble Nou, on s’estava celebrant un acte per part del PSC....