Rss

Cory Doctorow dona uns quants motius de pes per seguir usant lectors de RSS 1 avui en dia, i hi estic totalment d’acord: No rastreig Controles l’algoritme (o no n’hi ha, o el pots personalitzar) Canvi de servei senzill Informació neta, sense pes ni afegitons de disseny i control Multitud de lectors RSS: en línia, instal·lables, per ordinador o per mòbil, proveïts per tercers o auto-instal·lats… Tot i la mala salut de ferro de l’ús de RSS, cal continuar apostant per usar lectors i demanar el servei, per fer una internet més neta (només dades, no tota la parafernàlia d’una plana web -imatges, estils, lletres de mal llegir, anuncis, galetes, rastrejadors- o el rastreig fins i tot de correus i llistes de subscripció). ...

)) Un lector de RSS propi Tot i que sembla que el RSS és un format que va de menys en aquesta xarxa de llocs tancats i autocontinguts, encara hi ha un bon grapat de lectors RSS prou bons, en servei i amb desenvolupaments actius, ja siguin comercials o de codi obert. Fa uns anys que uso Inoreader, i n’estic prou content… però amb el temps també he vist que no faig servir les característiques socials que té, ni li trec avantatges a les gestions de grup, ni tinc ganes de pagar per característiques que no faig servir (el servei gratuït és molt bò, ull!). ...

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor. La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar. ...

Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda. ...

Totalment d’acord amb en Pere: comparar els RSS amb Twitter és una burrada, la manera d’usar-los és totalment diferent. I no ho oblidem: un son fonts obertes, gestionades per nosaltres, no centralitzades i que podem llegir de diferents maneres; l’altre és un servei d’una empresa, centralitzat. És com comparar els blogs amb facebook.

Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat. Perquè? Mirem-ho en els dos sentits: De sortida No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics. Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin. ...

Alguns articles interessants que he trobat per la xarxa: HTML 5 is no Flash or Silverlight killer - yet: tindrem algun dia una web lliure d’elements propietaris? Sembla que encara queda un camí llarg. Para blogueros: ¿Twitter o RSS?: Francis Pisani discuteix a Soitu què és millor: la llibertat d’elecció dels RSS o les tendències que marquen facebook o twitter. Can Microsoft’s Bing, or Anyone, Seriously Challenge Google?: Més sobre la guerra de cercadors, o sobre com Microsoft i Google intentent envair els respectius dominis tradicionals.

Vía BEAT.cat m’assabento que Hewlett-Packard ha publicat Tabbloid, un servei que presenta els feeds en format de diari: blanc i negre i a dues columnes: el servei genera un pdf a partir d’un o varis feeds que s’envien per correu a gust de l’usuari. Però això és tot: no és més que un servei introductori als articles, perquè no presenta tot el text, només el principi o el resum, i després necessites de la xarxa per seguir llegint la resta, no es poden reordenar o filtrar continguts, o canviar la presentació o l’ordre, per exemple. ...

He estat provant uns quants lectors de fils rss últimament, perquè no estava content amb els que he usat fins ara: trobo que anar repassant font per font és avorrit i cansat, i el comptador d’articles pendents el tinc com una espasa de Damocles al damunt, no m’interessa, tampoc no faig servir les capacitats socials ni vull que d’altres puguin saber què llegeixo i, per acabar, vull que sigui tant independent com sigui possible d’un sistema operatiu i sigui fàcil d’instal·lar. ...

Els fils de suscripció rss s’han convertit de fa temps en una de les meves fonts primàries d’informació: dels articles i notícies que arriben cada día al meu agregador, salto a veure aquelles que més m’interessen al seu propi lloc: l’agregador s’ha convertit en el meu portal de notícies; així, és clau trobar un lector de rss que s’adopti bé als meus usos. Convertint-se en el meu “diari” particular, necessito (m’agrada, vull) que l’agregador em presenti les notícies d’una determinada manera: agrupat per dates, amb una navegació per etiquestes (que conformaran les seccions del meu “diari”), i una visualització clara. No m’interessa tenir un volum d’informació gegant en pantalla (un mega-resum de tot), ni faig servir les capacitats socials (que acostumen a intentar lligar-te a un lloc), ni em cal una organització per carpetes com si del correu o del disc dur es tractés. ...