Societat

De fa un temps els nostres polítics parlen d’ajustar pressupostos i despesa, de tenir en compte manteniments i necessitats reals, de controlar la corrupció, d’obertura, transparència i govern participatiu, entre d’altres. El Papa de Roma també diu que li agradaria una Església dels pobres i sembla que es mostrarà inflexible amb la corrupció i d’altres mals, i fins i tot els xinesos sembla que també declaren les seves bones intencions en quant a tenir en compte el poble i les seves necessitats o fins i tot el medi ambient. ...

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles. Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes. La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra. ...

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables. I quan hi hagi fumata blanca, què? El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares. ...

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons. Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja. ...

Una gestió més transparent de les bases de dades cal més que disposar del codi font dels programes de l’Administració, comenta en Pere via twitter sobre el [post anterior](../hipercontrol-lliure/ ? “Hipercontrol lliure”). Hi estic d’acord, però només com a primer pas. Les iniciatives d’Open Data de les diferents administracions, i les obligacions i els acords de transparència ja van en aquesta direcció, tot i que, no siguem innocents, cal més compromís polític en aquesta línia, i cal acceptar les conseqüències d’aquesta obertura de dades (sens dubte beneficioses per la societat en el seu conjunt i ja a curt termini, però això és un altre debat). ...

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla. Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat. Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques. Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, els rastres digitals que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar. I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa. Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa… Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis. ...

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents? Al blog d’en Pere trobo que Nicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència? ...

Hem perdut alguna cosa pel camí quan veus que allò que se li dóna per suposat a una dona que sap fer és acollit com un plus en el cas d’un home. No entenc que a aquestes alçades hi hagi homes (joves) que “ajudin”, o d’altres que pensin el que pensen de les tasques de casa. No anem bé. L’emancipació femenina ha estat, en molts aspectes, una presa de pèl, una adaptació al món laboral sense perdre tasques assignades de sempre, perquè hi ha molts homes que no han fet el camí invers (n’hi ha que no el volen fer, directament), que no s’ha corresponsabilitzat de les tasques d’elles. ...

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge. ...

Com es construirà la nostra història en el futur? Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia? ...