Fa uns anys una marca de cotxes va popularitzar el terme JASP en una campanya de publicitat: Joven, aunque sobradamente preparado. Tot eren històries de joves triomfadors a la feina, preparadissims, exitosos i que usaven un determinat model de cotxe. És clar que eren els anys 90: ni efecte 2000, ni bombolla puntcom, ni bombolla immobiliària, el mur de Berlín i la URSS havien caigut, encara no hi havia talibans ni integrismes a l’horitzó, i l’economia creixia… ...
Miro als meus fills, que juguen al parc. Tenen nou i gairebé cinc anys, i corren, salten, riuen i s’enfaden entre ells, són feliços, son nens. I de sobte em salta al cap la idea que hi ha d’altres nens al món que amb la seva edat estan treballant, picant pedra, remenant les escombraries, o en situacions pitjors. Nens que no poden ser nens. Quina sort tenen els meus. Quina sort tenim nosaltres. ...
Quan les xarxes socials s’usen per coordinar revoltes contra dictadors o per organitzar campanyes i moviments d’indignats a les democràcies occidentals son eines positives, que permeten que els moviments socials s’expressin més enllà de canals establerts o fins i tot d’impediments: ens felicitem per poder-les tenir. Quan les xarxes socials s’usen per coordinar brots de violència simultanis que porten de corcoll la policia i que desemboquen en saquejos descontrolats, ens espantem del descontrol que tenim del que s’hi cou, del poc que sabem. ...
Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi. No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara. ...
La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà. La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores? ...
Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents. Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions… ...
Els que queden dormint a la Plaça de Catalunya no volen marxar, es monten el festival antiSónar (combativo y más indignado que nunca) i es desmarquen del 15M perquè consideren que la decisió es va prendre per majoria i no per unanimitat… M’he perdut alguna cosa, no? En democràcia les decisions es prenen per majoria, i si ets de la minoria, toca acceptar, si no jugues quan no guanyes, no s’hi val? Aquest recurs a la unanimitat, al no hi jugo i m’ho munto jo té un tuf poc democràtic, un pèl totalitarista (si, com aquells llocs on el tipus de torn convoca unes eleccions i el vota el 99'9 % de la població)… ...
Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts. Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són. Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància? ...
És la sensació que és té quan segueixes veient segons quines notícies de la política: setmanes de mobilització, acampades, debat social, atenció dels mitjans, missatges llençats als polítics una vegada i una altra… i què passa? Crisi al Constitucional i algú fa alguna cosa positiva? Uns es tiren els trastos al cap dels altres, els de més enllà aprofiten per escombrar cap a casa… El missatge és molt senzill: posin-se a treballar constructivament, intentin resoldre els problemes que tenim, que no son pocs, treballin pel país, per la societat, pensin més enllà dels propers quatre anys o les properes eleccions, apartin els corruptes i castiguin-los i, sobretot, no s’intentin penjar medalles. ...
M’assabento per les notícies de la controvèrsia entre l’arquebisbe de Canterbury i el Primer Ministre Cameron arrel de les crítiques del primer a les reformes del segon. I em sobta, em sobta com des d’un estament com l’eclesiàstic es pugui fer una crítica tan social i concreta com la que ha fet l’arquebisbe Williams. Per què? Per què on vivim es fa difícil pensar que l’Església pugui entrar en aquests temes (i no es que no cregui que no ho hagi de fer): l’Església, aquí, fa més crítica d’afers privats que no pas d’afers socials, es dedica més a la moral privada que no pas a la moral social. ...