Software-Lliure

)) Un lector de RSS propi Tot i que sembla que el RSS és un format que va de menys en aquesta xarxa de llocs tancats i autocontinguts, encara hi ha un bon grapat de lectors RSS prou bons, en servei i amb desenvolupaments actius, ja siguin comercials o de codi obert. Fa uns anys que uso Inoreader, i n’estic prou content… però amb el temps també he vist que no faig servir les característiques socials que té, ni li trec avantatges a les gestions de grup, ni tinc ganes de pagar per característiques que no faig servir (el servei gratuït és molt bò, ull!). ...

Rellegint Kapuściński em trobo això: El pitjor ròssec de l’existència d’una muralla és que crea un home defensor de la muralla, engendra una mentalitat escindida que divideix el món en un d’ínfim i malvat, és a dir, l’exterior, i un de suprem i bo, és a dir, l’interior. Per acabar-ho d’adobar, no és necessari que el defensor sigui a prop de la muralla en el sentit físic. Si en porta dintre seu la imatge i respecta les normes que la lògica de la muralla imposa, pot ser-ne ben lluny. ...

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions. Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius. ...

Al I Congrés de Govern Digital s’hi van dir coses interessants (vegeu-ne el resum de la XIP), jo m’en quedo amb dues […]encara que les administracions no han estat dissenyades per innovar, és inajornable marcar-se reptes, que ajudin a implementar idees innovadores per canviar les rutines ineficients actuals. […]governança de la transició a la digitalització, gestió de recursos humans, reutilització del coneixement, col·laboració pública i privada, compartició d’infraestructures, transició de productes a serveis, interoperabilitat, seguretat, presència a les xarxes socials, gestió del funcionament de les ciutats i de les necessitats dels habitants. ...

La separació tradicional entre poders (legislatiu, executiu, judicial) sembla que se’n va per la porta del darrere. L’equilibri i contrapoder que havien de tenir entre ells es dilueix, víctima de les nominacions, ingerències, interessos i altres males herbes de molts dels nostres prohoms. El poder econòmic ha pres també a l’assalt no només els reductes d’alta política sinó també la premsa, i les grans capçaleres informatives formen cada vegada més part d’un conjunt d’empreses que es dediquen no ja a informar, sinó a generar notícies per vendre més i, pel camí, donar visions partidistes i esbiaixades de la realitat. ...

) El camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, estalvi i eficiència, sens dubte. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no també de gestió política i administrativa si es lliga bé amb govern obert, open data i transparència (de fet, no s’hauria d’entendre una cosa sense altra, donat que son dues cares de la mateixa moneda). En última instància, doncs, el camí cap a la smart city ens pot dur a un canvi social: una major participació en la presa de decisions, una major informació i per tant una major implicació de tota la societat en el govern de si mateixa (hom podria arribar a pensar en alguna mena de democràcia assembleària total mitjançant petits gests diaris, micro-revisions i aportacions d’informació). ...

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles. Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes. La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra. ...

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla. Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat. Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques. Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, els rastres digitals que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar. I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa. Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa… Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis. ...

Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari. És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure. ...

Últimament em demano massa sovint quina és la direcció que està prenent el software lliure, o com a mínim, alguns dels seus projectes més emblemàtics: Ubuntu perd el temps amb l’experiment Unity i la competència al núvol amb Ubuntu One, Gnome multiplica la necessitat de recursos amb Gnome 3, OpenOffice/LibreOffice, i els de Firefox comencen disputes inútils sobre si cal o no el número de versió… Mentrestant, Linux a l’escriptori no arrenca (l’eterna promesa?): hi ha massa distribucions i poc suport dels fabricants, o el que hi ha, és per escombrar cap a casa amb distribucions profesionals, no es solucionen problemes amb controladors i suport a hardware, Chrome comença a ser la opció de navegador versus Firefox (problemes amb flash, o treball amb dni electrònic, java…) ...