Software-Lliure

Avui he assistit a un workshop (¿taller?) on en Juantomás Garcia, el president d’Hispalinux, ens venia a parlar sobre la implantació de software lliure a una organització. El perfil dels assistents ha estat divers, hi havia tècnics (ja sia de desenvolupament o de sistemes), com gent amb perfils més de gestor, gent que usa exclusivament software propietari i d’altres que només usen software lliure, i d’altres que fem el que podem… ...

Moltes vegades es confón el fet d’instal.lar software lliure amb un cost zero d’instal.lació del mateix. Després, quan es veu que això no ha de ser així, que potser hi haurà d’haver una inversió en formació o bé en la instal.lació i el manteniment del sistema, les cares canvien: Quin avantatge té instal.lar software lliure si al cap i a la fi també haig de pagar? Suposant un equip d’oficina normalet (sistema operatiu més suite ofimàtica, per exemple) els avantatges no són només de la inversió inicial (cost elevat versus cost zero o cost molt reduit), sino de compatibilitat entre diferents eines, llibertat d’elecció, possibilitat de millora del software, adaptació del mateix, apart del que suposa, conceptualment parlant, el fet de poder disposar i modificar un mateix de les eines amb les que accedeix i gestiona la informació pròpia. ...

Cal posar una frontera entre el programari lliure i el programari privatiu? Necessitem traçar realment aquestes lí­nies? Dit d’una altra manera, cal establir a quins sectors s’adapta millor cada un d’ells? En Mor dóna la pista en l’últim paragraf de l’article on parla d’aquest tema: Si traiem els productes commodity ens queden aquells que són innovadors o de ní­nxol. En aquests casos el programari privatiu sí­ que té oportunitats. De fet, les mateixes oportunitats que el lliure. És qüestió d’idees innovadores. Si qui te la idea vol desenvolupar-la fent servir solucions lliures o privatives, serà la seva decisió. Però qui desenvolupa una idea innovadora té un temps on ningú li fa gaire competència i pot pensar en cobrar per llicència i optar per una solució més o menys tancada. ...

Moure grans projectes a la pròpia Administració costa molt. No moure grans projectes per part de l’Administració, amb moviments d’enormes sumes de diners o que afectin grans extensions, sino grans projectes dintre de la pròpia Administració, projectes que poden suposar una despesa important, però que, sobretot, afecten a la pròpia organització i, com a tal, presuposen molts petits canvis que afecten a moltes persones. La pròpia naturalesa d’aquests projectes, que presuposa canvis en la manera de treballar, i que per tant remou una mica a tothom d’allò a que està acostumat, troba resistències dintre de la organització, moltes vegades tant a nivell de direcció, com a nivell de cada persona implicada (o afectada), i si la organització (en aquest cas, la direcció) no és prou valenta com per seguir endavant amb els canvis, intentar explicar-los, amb la mà extesa però ferma, els canvis acaben quedant en un no-res, en una mala temporada d’aigües agitades que han tornat al seu lloc. Com a molt s’haurà remogut alguna pedra pel camí­ o s’haurà deixat cec algun meandre, però res més. ...