Tecnologia

Perquè han de tenir un teclat i una pantalla que es tanca i ja està? Combinant tecnologies ja existents i amb una mica d’imaginació, es poden crear màquines que semblaven a anys lluny del mercat. A The Reader descobreixo i em meravello de la imaginació d’alguns: el que es projecta per a la segona generació del XO: ordinador portàtil, baix consum, interconnexió a xarxa, tacte suau, conversió a lector de llibres, pantalla tàctil que es pot fer servir com un teclat… no és res de nou, tot plegat. El que és nou és com es combina tot i dóna lloc a un nou producte. ...

Com deia l’altre dia, les interfícies d’usuari actuals estan desenvolupades sobre dos idees centrals: la finestra i el ratolí. Tot es construeix a través d’una finestra, i a tot s’hi accedeix mitjançant el ratolí. Però tot s’ha de fer amb el ratolí i per fer qualsevol cosa hem d’accedir a una finestra? Aquesta parella perifèric/concepte ens ha fet perdre una mica el món de vista. Des de fa un parell de setmanes vinc usant Enso, una aplicació que combina la comoditat de l’entorn gràfic i la potència i flexibilitat de la línia de comandes, i que permet, sense aixecar les mans del teclat, accedir a tots els programes i utilitats instal·lats al nostre ordinador o fer operacions habituals de cerca de dades o moure’s entre finestres, amb la particularitat que pots ensenyar-li noves comandes i que agilitza l’entrada de comandes amb un mecanisme de propostes que s’adapten de manera dinàmica a allò que teclegem. Hi ha altres utilitats que són llençadors d’aplicacions (katapult o la cònsola integrada de yakuake a Kde, Launch Box a Gnome o Quicksilver a Mac OS), però no passen d’això, de ser llençadors de programes, dreceres ràpides cap a programes que ens estalvien moure el ratolí o amb alguna acció o funcions de cerca associades. ...

Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfície gràfica. La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador. Però és la millor interfície que podem tenir? La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant. ...

M’agrada la idea de n’Arnau: em marco l’objectiu de trobar i comentar cada dimarts un projecte destinat al desenvolupament tecnològic de l’anomenat tercer món Els dos projectes que ha mostrat fins ara, Kivo i Ndiyo, mostren com la imaginació i les xarxes socials poden fer molt per al desenvolupament… però no només al tercer món. Perquè no ens apliquem nosaltres també algunes d’aquestes solucions, d’aquests conceptes? No parlo d’aprofitar-nos de tecnologies que ens poden sortir més barates, parlo d’aplicar-nos realment conceptes com comunitat, reaprofitament, ajuda, suport…

Això és el que John Battelle es demana al seu blog. És a dir, els sistemes d’etiquetat com del.icio.us, fins a quin punt poden servir una informació realment relevant per a qui fa la cerca? És més útil l’etiquetat explícit o l’implicit? Els sistemes d’etiquetat actuals es basen totalment en el criteri individual de cada un dels seus usuaris, i, per tant,pot haver-hi tants criteris com usuaris (si no més!). Així, si fem servir l’exemple de que dos usuaris poden etiquetar la mateixa cosa de dos maneres de diferents, com ho faran mil usuaris? i deu mil? Hi haurà deu mil criteris? Quin us pot tenir això? El fet és que l’augment d’usuaris no implica un augment de criteris del mateix ordre, sino que aquests s’agrupen, s’ajunten, i el número d’etiquetes és molt inferior al número d’usuaris que ha etiquetat individualment determinat element. ...