Vida

Contínuament xerrem: xats, correu, xarxes socials. Fem comentaris, likes, ens els fan i ens els deixen… i tot quedà allà, suposadament al nostre abast, als nostres telèfons o ordinadors. Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient. [+]...

6:45 del matí. M’he llevat fa una estona, ja estic esmorzat. Sec a la petita terrassa que dóna al carrer, amb un cafè amb llet a la mà. Hi ha molt poc soroll, el sol és baix però il·lumina, gairebé no passen cotxes, només alguns vianants. No hi ha gairebé soroll, el dia es desperta tranquil. Estic en un primer pis, prop del carrer, i miro els passavolants: alguns endormiscats, encara, d’altres pendents del mòbil (s’entrebancaran amb alguna cosa, penso), d’altres dinàmics, amb pressa. Gent de tot tipus i de totes classes: motxilles i bosses a l’esquena, bandoleres, portàtils i tuppers, com molts fem. On deuen anar, què deuen fer? [+]...

El temps, els anys, les edats, només son nombres sense solta ni volta, les coses més importants de la vida no es poden comptar. L’amor, el dolor, la por, la felicitat, què vols comptar, aquí? Només has de fer el cor fort mentre t’hi capbusses. — El calamar gegant, Fabio Genovese, Ed. del Periscopi, 2021, pàgina 54 Això és una veritat immutable, real, gran com un temple grec sobre una roca: venim a viure, no a mirar com vivim o a comptar el què fem. I cal tenir-ho present sempre, i més en la nostra societat tecnificada, observada i mesurable. [+]...

Tots guardem petites coses que ens identifiquen amb qui som, que ens porten records i sensacions, que ens refermen en la nostra persona. Qui no guarda alguna cosa de quan era petit, o d’algun moment especial de la seva vida? Aquell objecte, que per la resta pot ser una andròmina, però que per un mateix té lligat un record essencial, que el referma en allò que és. Aun así, no creo que haya nada malo en la acumulación de ciertos objetos, y Simone de Beauvoir estaba muy ahí, en entenderlos casi como imanes de experiencias. De repente, un anillo de tu abuela también es un objeto, pero adquiere otra importancia porque cristaliza la personalidad de un ser querido en él. [+]...

Ítaca. El viatge, el port llunyà on arribar; la imatge associada els últims anys al Procés, el camí llarg que ens durà a la pàtria desitjada. Aquesta és, si més no, la idea més popular, associada a la cançó d’en Lluís Llach. Però els versos originals de Kavafis no parlen d’això. El bellíssim poema d’en Kavafis parla del viatge, de fer-lo durar, de créixer amb ell i, al final, parla del retorn a una pàtria que potser trobarem envellida i pobra, que és com la vam deixar, però que ens ha regalat, amb l’ideal del retorn, l’experiència vital del viatge: [+]...

Acumulem coses. Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat. En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim… [+]...

Propòsits, propostes, idees, intencions… cada inici d’any ens passa el mateix. I després tot queda en fum d’encenalls, el dia a dia se’ns menja el temps, o ens manquen les ganes i els ànims. I no fem allò que havíem dit que fariem, quedarà per l’any vinent. Llàstima, perquè el temps passa. Canviem, doncs. Aquest any no hi ha propòsits d’any nou, no hi ha visualitzacions a llarg termini d’allò-que-voldria-fer. Aquest any toca fer coses, coses petites, passets. Però fer-los. I a algun lloc s’hi arribarà. [+]...

Els nens tenen la mirada oberta i sense prejudicis d’aquell que ho té tot per aprendre, la impaciència de la immediatesa i la capacitat de meravellar-se per tot allò que és nou, però salten d’una cosa a una altra i els costa veure el resultat a llarg termini d’un esforç. Els adults tenim la ment estructurada, la paciència de l’aprenentage i la constància que dóna la experiència, però tenim coneixments i idees molt establertes, una mirada molt dirigida pel que sabem i volem i la capacitat de meravella moltes vegades atrofiada. [+]...

Camino per boscos obagosos, xops i curulls de molsa, pujo a cims ventosos, passejo per clarianes solejades, m’enfilo als roquissars, deixo que el sol m’escalfi i que el vent em parli… Cerco el refugi dels espais oberts, la companyia de la solitud; intento fugir dels dubtes, d’allò que m’atenalla i m’empresona. Però no puc. Com fugir de tu mateix? Comments: marinetix - Jan 1, 2010 Aquí rauen tots els nostres mals, en voler fugir de nosaltres mateixos! … quan la veritable felicitat seria autoconèixe’ns profundament, en lo bo i en lo dolent. Més que córrer milles enllà inútilment, perquè no aturar-nos i mirar-nos endintre? [+]...