Xarxa

En comptes d’estar informats, estem enganxats a la informació. No ho dic jo, ho diu Carlos Molina a la última newsletter de David Bonilla, i hi estic d’acord. El model de negoci actual de la majoria dels mitjans de comunicació actuals és guanyar diners per: anunci servit i, les suscripcions (en menor mesura) Aquest és un sistema pervers, que posa la quantitat davant la qualitat, i que fa que moltes notícies (informació) es redactin per guanyar clicks i servir més anuncis (pescaclics), i si les notícies han de tenir poc contingut o aportar res, doncs així sia mentre aportin gent. ...

Tothom parla del metavers, però encara no sabem ben bé què és ni com ens afectarà. No seràn ulleres de realitat virtual, ni versions modernes de Second Life, ni granges d’humans jugant a jocs 3D, enganxats a mons imaginaris, ni només blockchain o criptomonedes o NFTs absurds. Potser hi haurà coses d’aquestes, però no serà només això. Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren. ...

Avui fa 30 anys de web, 30 que en Tim Berners-Lee va arrencar l’hipertext que avui ens enllaça tots. Que la web que tenim no és la que pensàvem que tindriem, que les utopies que buscàvem no les trobarem, i que la xarxa s’ha acabat fent a imatge del món real, amb els seus defectes i interessos, i ara ja forma part del mateix, és quelcom que no és novetat. ...

Carreteres i autopistes ens menen ràpidament d’un punt a un altre, dreceres que fan real la rapidesa que el vehicle promet. Els fabricants et venen la experiència del viatge, però aquest és només un interludi, un temps mort d’un origen a un destí, que és el que ens importa. Passem per la carretera sense veure-la i ens hi hem fet tant, que ni ens adonem de com ens condiciona: tot el que hi ha més enllà de la via no existeix, no surt al nostre mapa mental. Origen-carretera-destí: el territori acaba sent el que hi ha al mapa, poc més que nodes i arestes d’un graf) per calcular la velocitat, per més ple de nodes de diferent tamany i pesos que hi posem. ...

La societat canvia, evoluciona, madura. Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom. Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita. ...

Un breu i explicatiu resum de perquè la web no és l’ideal que en tenim d’ella: The idea of a global web public wholly independent of state sovereignty was to a great extent an illusion of the early web industry, a subcultural hubris that posited the geek public as a vanguard of everyone on the planet: today Palo Alto, tomorrow the world. Once the commercial logic of market segmentation, principally through the economics of marketing, entered the picture, the universal public gave way to the reality of consumer preferences, which have their own, distinctly non-universal logic. ...

A Google, HTTPS, y la Internet de los muertos, Versvs reflexiona sobre el moviment de Google per prioritzar els llocs amb HTTPS en els resultats de les cerques, i les implicacions que té, que no son poques. Interessantíssim post que cal llegir. Jo em quedo amb un pensament central: […] este movimiento erradica uno de los últimos componentes verdaderamente desregulados y libres de la web que conocimos. La posició de força de Google, provinent de la quantitat d’informació que ja tenia dels seus bots, i encara més de l’ús que recopila amb els usos dels navegadors i d’Android, li permeten forçar la web en la direcció que els interessi. Indubtablement ampliar l’ús de SSL reforça la seguretat i la fiabilitat de la web, però prioritza les possibilitats de llocs de determinats tipus: comercials, corporatius, comunicatius… professionals, en una paraula. La web personal queda marginada, sigui pel pes de l’existència de SSL en l’algorisme de posicionament o, d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem veient registradors de DNS que ja no venguin el domini sense SSL?). ...

El mètode més habitual per securitzar una web, una aplicació o un ordinador acostumen a ser els passwords. És el mètode de seguretat digital nadiu per defecte: es basa en alguna cosa que sabem, en el coneixement. Però per més que els guardem encriptats i en fitxers protegits o es donin consells per crear-los molt segurs, els passwords son la baula més dèbil de la cadena de la seguretat: la gent acostuma a fer-ne servir els mateixos, o no vigila gaire on els posa (phising o tècniques d’enginyeria social per aconseguir-los). ...

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria. La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims. La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada. ...

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors? Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes). ...