xarxa

Els usos que fem de la xarxa diuen molt de nosaltres, però també diuen molt de la pròpia xarxa. Fa anys el correu, les pàgines web personals i algunes d’universitats, governs i centres de recerca eren les més habituals, les empreses tenien una presència testimonial amb una mica de text, un catàleg de productes i una presentació d’ells mateixos, a grosso modo, i no gaire cosa més. Els fòrums, xats, les llistes de correu i l’IRC eren el centre de la comunicació, i teoritzàvem sobre la conversa global....

Com ha de ser estudiar el cònclave des del punt de vista de les xarxes o de la sociología? A banda de les curiositats de la cerimònia o del propi procediment electiu(*), aquesta elecció és un delicat equilibri entre grups d’interessos que finalment conflueixen en un home que els ha de representar tots… teòricament. Que aquesta representativitat després no sempre és fàcil i està subjecta a pressions i que el xoc entre diferents maneres d’entendre el conjunt continua a posteriori ja ho hem vist també....

Mantenir una paraula de pas per cada servei de la web on ets és una murga, en això estem tots d’acord. Ni tenim memòria per recordar-ho tot, ni apuntar-ho en un post-it a la cartera és el millor, i com que som ganduls de mena i sembla que tot és segur, anem arreu amb una o dues paraules… després passa que tots tenim cada vegada més coses al núvol, ens en refiem més, i quan et crackejen un servei dels importants ja t’agafa mal de ventre… això, és clar, quan te n’assabentes....

Fa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material. La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona....

Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet. La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny. Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes. Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic....

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients: No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia L’ordinador només el pot usar una persona alhora Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat) Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic....

La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa....