Xarxa

L’elecció per part de la revista Time de l’internauta com a persona de l’any va provocar comentaris i més comentaris a la blogosfera, en tots els idiomes. A la pròpia revista hi van arribar cartes i cartes donant suport a la decisió i d’altres mostrant el seu desacord, l’argument majoritari d’aquestes últimes era que un usuari anònim, una persona corrent, en definitiva, no és prou important per rebre aquest nomenament, alguns en deien que era un sí­mptoma de l’egoïsme imperant en el nostres temps… Sí­ que és un sí­mptoma, però de que els temps canvien: de que ens comencema a moure, de que les nostres decisions són importants, que no som només part d’una massa, som un conjunt d’individualitats, que és molt diferent. La xarxa és només una eina. ...

La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les. I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins. És clar que això no ho fan tots, només aquells que tinguin el temps, les ganes i la valentía d’obrir-se a la gent. Amb un blog, per exemple. ...

A les notícies de la BBC trobo un article que parla de com ha canviat l’ús dels ordinadors del 98 cap aquí (l’article té de base la notícia que Microsoft ha deixat de donar suport pel Windows 98) . En contra del que podria pensar-se, l’article no fa èmfasi en els canvis de maquinari, els portàtils, wifi o la evolució de la tecnología en si mateixa, sino en l’ús que se’n fa, en el canvi de concepte: el pas d’un nou mitjà que s’imaginava unidireccional en un de multidireccional. Hi ha un parell de paràgrafs que resumeixen, de manera molt encertada, el canvi d’aquests anys: ...

Ara que en Maragall anuncia que ja no es tornarà a ser candidat a la Generalitat, què en farem del seu weblog, quan ja no sigui president? Li canviem el nom? Què farem ara amb els 21.000 euros que va costar aquest lloc web? Ja podrien haver gastat algun euro d’aquests pensant un nom més perdurable, no? Un té la sensació que moltes vegades es venen motos, es fa pagar el que no és per un producte o un servei, per molt ben vestit (suposem) que aquest estigui… i si això ho ajuntem amb allò del “burro grande, ande o no ande”, ens trobem pagant el que s’ha pagat pel blog amb un nom que ja no valdrà… Per menys de la meitat li tramito un nom de lloc i li instalo un Wordpress, senyor President!

Avui la premsa torna a parlar de Quaero, el nou cercador europeu. Això sí tot i que parlen del mateix, sempre hi ha allò del got mig plè o del got mig buit, depèn d’on ho llegim: El País: Quaero nace con la mitad de páginas que Google La Vanguardia: Quaero tendrá cuatro mil millones de páginas indexadas en febrero Sembla que la cosa ja comença a a tenir fins i tot una data de presentació, a principis del mes vinent. ...

Un apunt interessant sobre els motius de Google per donar servei wifi l’apunta Robert Scoble al seu blog: What’s Google learning from their Wifi network?. L’argument de Scoble es basa en que la millora dels motors de recerca pot basar-se no només en el pes o importància de les pàgines degut al número d’enllaços entrants, sino també en estudiar el comportament dels usuaris, és a dir, no només en una informació estàtica sino també en una informació dinàmica. Seguint aquest raonament, és clar que el fet d’oferir accés wifi i convertir-se així­ en un ISP dóna la possibilitat a Google d’obtenir de primera mà precisament aquesta informació, aquestes metadades. Es veuen doncs, de seguida, els avantatges per Google d’oferir aquest servei, i més si la zona escollida és la zona costanera de San Francisco, incloent-hi el Sillicon Valley. ...

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc… No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat. ...